Viu amb la seva dona, la Maria Carme, al carrer dels Arcs de Santa Llúcia, un dels racons menys transitats dels barri Antic. Des dels baixos de casa seva s’accedeixi al carrer del Balç i té les claus de les reixes que tanquen aquest espai visitat per manresans i turistes. És xerraire i gaudeix d’una memòria extraordinària que li permet recordar infinitat d’anècdotes i episodis vitals.
L’Arcadi va néixer a Puiggròs, Lleida, fa setanta-set anys. El pare era ferrer, anava pels pobles, i “es dedicava a comprar i no pagar”. Als nou anys, la família va arribar a Manresa perquè la mare donés a llum a la seva germana. Ell aviat va començar a treballar perquè no li agradava l’escola. Aleshores, hi havia molta feina però molt mal pagada. Inquiet, va tocar moltes tecles durant la seva joventut. Va fer d’aprenent de sastre amb dotze anys, ofici que li va servir quan va fer el servei militar. També, dalt d’un “Dos Cavalls”, va anar pels pobles venent olles, galledes i cassoles en fires i mercats, una mena d’evolució de la feina familiar. Amb vint-i-dos anys va marxar de casa sense res a les butxaques per buscar-se la vida. Fins i tot va formar part d’un grup musical, els Bongo Blues, i van fer dues o tres actuacions. Encara ara conserva el cuquet musical i guarda a casa desenes de records d’aquella època, així com fotos dels equips de futbol en què va jugar, cintes de vídeo, cartells o rellotges de poc valor que no va vendre mai.
